dimarts, 16 de novembre de 2010

No eren prou notícia?

Ara que no paren de recordar-nos que estem en campanya electoral, potser ha arribat el moment de recordar algunes noticies del darrer mes i que quasi no han tingut ressò en els mitjans de comunicació. Està clar que la intenció era fer callar a les noves formacions independentistes i no donar més arguments als seus possibles votants. Valoreu vosaltres mateixos.

S'ha fet públic que Catalunya té un superàvit en la Seguretat Social de 1.422 euros per habitant a l'any. Vista la quantitat, per què hem de retallar les pensions o augmentar l'edat de jubilació a Catalunya? Hem de sumar aquest import als 22.000 milions d'espoliació fiscal anual, que es corresponen a més de 3.000 euros per català? En quins mitjans de comunicació ha estat portada aquesta noticia?

Portem setmanes de campanya electoral, els noticiaris ens ho recorden constantment, però els partits polítics amb representació parlamentària i mitjançant el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), varen prohibir emetre publicitat política a ràdios públiques i privades durant la precampanya. Això va perjudicat a entitats com al Cercle Català de Negocis, que no li van permetre d'emetre unes falques radiofòniques sobre l'espoli fiscal, o a les formacions polítiques sense representació parlamentària com Solidaritat Catalana per la Independència, les quals no tenien possibilitat de sortir als informatius. No seria un intent d'apagar les veus i amagar els arguments als nous partits independentistes?

Hi ha hagut filtracions de que en un gran grup de comunicació privat català s'ha prohibit esmentar el nom de Joan Laporta, cap de llista de SI, en tot allò que no siguin temes relacionats amb el Barça, amb l'única finalitat de silenciar la seva carrera política.  Hi haurà més mitjans en la mateixa situació? Es podrà criticar molt als seus caps de llista però tots ells van triar l'opció difícil, molts han deixat càrrecs importants i d'altres si haguessin escollit qualsevol opció política ja existent, de ben segur no hagués patit cap mena de linxament a més d'assegurar-se una molt bona posició. Si van a per ells és que realment els fa por aquesta formació i pot representar un canvi. 

Quina por tenen els partits amb representació parlamentaria, que seran subvencionats pel propi parlament abans de les eleccions i en funció dels resultats de fa quatre anys? Fins ara aquests diners es rebien un cop fetes les eleccions i segons els resultats obtinguts. Què passarà amb els partits que baixin en nombre de vots o escons? Tornaran el que han rebut de més? És lícit que parteixin amb aquest avantatge? No és un exemple més de que cal una regeneració de polítics i partits?

dilluns, 15 de novembre de 2010

Yo votaré a Joan Laporta. Article de Xavier Sala Martin

Yo votaré a Joan Laporta (Article per publicar a La Vanguardia el 17 de Novembre de 2010)
per Xavier Sala Martin el dilluns, 15 / novembre / 2010 a les 06:56

Si las encuestas no vuelven a fallar estrepitosamente, faltan sólo 11 días para que se acabe la pesadilla y el peor gobierno de la historia de Catalunya abandone la poltrona. Todo apunta a que el tripartito no sumará y no podrá volver a imponer su nefasto gobierno. Por un lado, parece que ICV se mantendrá, a pesar de que, con un minoritario 9% de los votos, ha impuesto un antidemocrático chantaje ideológico cuyo exponente más claro ha sido coser a multas a los que circulaban a 80 km/h con un argumento medioambiental que nadie ha conseguido demostrar.
También predicen que ERC se hundirá en el abismo electoral, lo cual es lógico dada la traición sistemática a sus principios a cambio de 30 miserables monedas de poltrona.
El probable descalabro del PSC es mucho más interesante. Al fin y al cabo, la mayor catástrofe económica, social y política del país ha sucedido mientras los socialistas tenían el monopolio absoluto del poder: gobernaban todos (repito, ¡todos!) los grandes ayuntamientos del país, las diputaciones, la Generalitat y el gobierno de España. El absolutismo socialista ha presidido la mayor caída del PIB, el mayor aumento del paro, el mayor endeudamiento de la Generalitat en las peores condiciones financieras, el mayor aumento de la pobreza, el mayor deterioro institucional y el mayor ejercicio de censura de los medios (hay que“arrancar la crosta nacionalista de TV3 y Catalunya Radio”, dijo el portavoz del PSC, Joan Ferran antes de despedir a los líderes de audiencia Antoni Bassas, Jordi Basté, Toni Clapés y Jaume Barberá; “Barbeta estás muerto y no lo sabes!”, amenazó el quijotesco Rucio director de comunicación de Montilla, Antonio Bolaño, aprendiz de profesor Moriarty a la poste abandonado por sus colegas por su radicalismo y su falta de talla). Por suerte, ese abuso y esa incompetencia llegarán a si fin el 28N.

Nos queda Artur Mas, a quien las encuestas dan como ganador. Mas será un buen presidente. A diferencia de Montilla, tiene estudios, es capaz, inteligente, honrado y trabajador. No tiene el carisma de Pujol, pero seguramente será mucho mejor gestor. En circunstancias normales yo votaría a Mas. Pero las actuales no son circunstancias normales. Son circunstancias especiales. La hora de la buena gestión ha pasado. Es la hora de evitar que haya mayorías absolutas, es la hora de echar a los socialistas del poder y es la hora de la valentía. Por esas razones, yo no votaré a Artur Mas. Me explico.
Que una fuerza política tenga mayoría absoluta es malo. La frase de lord Acton “el poder corrompe y el poder absoluto corrompe absolutamente” queda demostrada con lo que ha pasado con poder absoluto de los socialistas en Catalunya en los últimos años. Tampoco fueron buenas las mayorías absolutas del PP en los noventa o de CIU en los ochenta. Votar a CIU en un momento en que parece que está al borde de la mayoría absoluta es un error.
La pregunta es: y si no tiene mayoría absoluta, ¿con quien se va a aliar CIU?  Me consta que hay una importante corriente dentro del partido que apuesta por una coalición postelectoral PSC i CIU. Lo mismo pasa con los poderes facticos económicos y mediáticos: quieren la “sociovergencia”. Pero como ya he explicado, creo que es de la máxima importancia que los socialistas sean expulsados de la Generalitat: tienen demasiado poder en ayuntamientos, diputaciones y gobierno de España. Votar CIU no garantiza esa expulsión. La única manera de garantizar que ni CIU tenga mayoría absoluta ni que CIU dependa del PSC, es que dependa de otra fuerza nacionalista. Eliminada ERC por su manifiesta traición a sus propios ideales, sólo nos quedan Solidaritat Catalana (Joan Laporta) y Reagrupament (Joan Carretero).
Lo que nos lleva al tercer tema: la valentía. La decisión del tribunal constitucional ha cerrado toda opción de mejorar dentro del marco constitucional por lo que, en este momento, no hay que pensar en una buena gestión sino en tomar decisiones comprometidas y valientes. CIU es un partido esencialmente cobarde porque tiene demasiados flancos y demasiadas deudas. Necesitamos personas nuevas y valientes.
En este sentido, mi candidato es Joan Laporta. He trabajado con él durante siete años y les puedo asegurar que, digan lo que digan los medios antilaportistas, Joan Laporta es absolutamente honesto, de la máxima integridad, extraordinariamente inteligente y, además, es la persona más valiente del mundo. ¿Quién, sino, se hubiera presentado a estas elecciones pudiendo haberse sentado en el sofá, saboreando las 69 copas conseguidas con el Barça, degustando las mieles del triplete y de las seis copas, sabiendo que la política conllevaría el boicot de los medios convencionales y la aparición todo tipo de noticias distorsionadas, intencionadamente negativas, cuyo único objetivo es evitar que obtenga representación parlamentaria?
Yo he visto a Joan Laporta enfrentarse al todopoderoso Florentino Pérez para fichar a Samuel Eto’o, un jugador que nos dio no una sino dos Champions. Nota: mientras Laporta ha sido Presidente, Florentino no ha ganado ni un solo título de futbol importante, ¡ni uno! Yo he visto a Laporta enfrentarse a Zapatero, a la UEFA y a la FIFA para defender los intereses del Barça. Con una valentía que a veces daba hasta miedo.
Esa es la valentía que necesitamos. Ya está bien de quedar bien, de pedagogía, de seny, de ser la parte moderada del debate y de cumplir las reglas impuestas por otros. Jordi Pujol dijo hace unos días que ya no encontraba argumentos contra la independencia. President: ¡es que a lo mejor no los hay! Y cuando no hay argumentos, uno debe pasar a la acción. Para ello, se necesitan líderes sin deudas y con la valentía suficiente de pasar a la acción. Por eso, el 28N votaré a Solidaritat Catalana. Yo votaré a Joan Laporta. 

dissabte, 13 de novembre de 2010

Dades sobre el dèficit fiscal i els pressupostos a Catalunya

Catalunya està patint una triple crisi financera:
La crisi mundial, la crisi espanyola i la de manca de finançament prevista a l’Estatut.

Anem a parlar de la manca de finançament.

Dèficit Fiscal

Segons el Cercle Català de Negocis el dèficit fiscal català és de 22 mil milions d’euros a l’any. Això són més de 3000 euros per català.

Altres estats posen límits al dèficit fiscal:
  • Alemanya: 4% del PIB
  • EUA: 2,5% del PIB
  • Canadà: 2% del PIB
  • Austràlia: 2% del PIB
  • Espanya un cas apart, no. El nostre dèficit arriba al 10,2%. Això jo no és solidaritat, és espoli!!

Amb 22 mil milions d'euros, es podrien pagar sous de 1000 euros a 1,8 milions de persones. Si tenim en compte que a Catalunya hi ha 2,5 milions de treballadors, 630 mil aturats i uns 1,5 milions de jubilats… Aquest càlcul és el que em va fer adonar de l'ordre de magnitud de l'espoli.


22.000 milions d'euros a l'any són 60 milions d’euros al dia
Quines altres coses en podríem fer?

Línia Orbital Ferroviària
Vilanova, Terrassa, Mollet, Granollers i Mataró
120 km de traçat i 39 estacions.
Cost: 4.000 milions d’euros. Es pot pagar en 67 dies.

Hospitals
El nou Hospital de Mollet del Vallès amb 160 llits te un cost de 61 milions d’euros.
Es pot fer un hospital cada dia.

Centres educatius
La construcció d’un centre educatiu té un cost mitjà d’entre 3,5 i 4 milions d’euros.
Cada dia es poden fer 15 escoles.

El curs escolar 2010-11 comença amb rècord de barracots: 1.057 per a 20.000 alumnes. Van anunciar no fa gaire que la Comunitat de Madrid quan acabi aquest curs ja no en tindrà cap.

Residències per a gent gran
Construir i equipar un centre residencial per a gent gran amb unes 100 places costa uns 7 milions d’euros.
Cada dia mínim 8 residències.

Les pensions de viduïtat
No creieu que és podrien millorar?
Aquest dèficit immens ho permet.

Carreteres
Cost Eix Transversal Lleida-Girona: 420 MEUR
Desdoblar-lo (2011), o fer-lo bé: 708 MEUR
Costaria 12 dies d’espoli fiscal.


Algunes comparacions
  • Autovies fetes per l’estat espanyol entre 1985–2005: Madrid: 600 km – Barcelona: 20 km.

  • A Espanya representem el 18,6 del PIB i només tenim el 5% de les autovies.
  • Els estudiants catalans, el 17% de l’estat espanyol, només reben el 8% de les beques.
Son dades que no requereixen comentaris, s'intenti comparar utilitzant PIB o població acaba sortint quasi el mateix.


Parlem de Pressupostos
Amb els pressupostos també ens enganyen.
En el període 2002-2007, a Catalunya es va executar només el 73,8% de les partides pressupostàries de Foment.

Això vol dir que de cada cinc anys Catalunya en perd un.

El “Ministerio de Fomento”l’any 2009 només va gastar un 32% en les infraestructures de transport terrestre previstes per Catalunya: 255 milions en ves de 782. On estan les millores del finançament que ens havia de portar l'estatut?

En els darrers 8 anys, el nivell de vida dels catalans s’ha reduït un 7,5% en relació a la mitjana espanyola.
L’índex de poder de compra per habitant a Catalunya respecte a Espanya (100), ha passat del 118 a l’any 2000 a ser de només 109 l’any 2009.


Les meves conclusions:

Hi ha una frase d'un tal Francisco Franco que diu: A estos catalanes hay que ahogarlos economicamente.

El que no va aconseguir ell, ho està aconseguint la democràcia espanyola, amb el consentiment dels polítics que ens han governat fins ara i el que és més fort, amb el nostres diners!

Aquest espoli, porta produint-se dècades i  tots els partits que ens han governat (CiU, PSC, ERC, IC o PP) ho han permès, ignorat o fins i tot negat. Hem de seguir votant als mateixos de sempre? Votarem en blanc o no anirem a votar? Heu pensat que aquestes opcions son potser la forma de dir d’una manera implícita, que el sistema, els polítics, l'espoli i aquests enganys ja ens estan bé?

Quin missatge estem donant als polítics i poder fàctitcs espanyols amb la nostra no reacció? Què potser que encara ens poden apretar encara més?

Passa aquesta informació a tothom qui creguis. Ens toca moure'ns a nosaltres. No votar o votar als mateixos vol dir acceptar el sistema i l'espoli.Quant de temps la nostra economia podrà seguir aguantant aquesta espoliació? Crec que ben poc! Penseu que ja ens hem d'autofinançar amb bons.

dijous, 11 de novembre de 2010

CARTA DE DISCULPA AL PRESIDENT MONTILLA

Molt Honorable President Montilla,

M'he assabentat que ha destinat 20.000.000 d'euros perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s'impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s'han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m'agradaria demanar-li disculpes.

Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d'educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l'execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.

Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.

També vull aprofitar l'avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s'aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí; tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m'alleuja la consciència.

Té tot el meu suport per acabar d'eradicar valors com l'esforç, el sacrifici i l'excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi's amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d'atur juvenil: quins ignorants!!

Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l'esperança perquè a la nova generació que puja no l'haurà d'ajudar tant; s'estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.

Cordialment,

Joan Güell

P.D. Prego que disculpi el fet d'haver après a escriure sense faltes d'ortografia.