"La meva arribada a l’independentisme és absolutament des de la raó i el sentit comú. Penso: a què pertanyo? Què sóc? Per a aquesta gent la normalitat és que jo deixi de ser jo? I he de renunciar a tot el meu llegat? No. Aquí falla alguna cosa. Qui vol estar amb una persona que diu que t’estima però et vol canviar del tot? Amb aquest procés arribes a la conclusió que aquesta suposada normalitat és fruit d’una estafa, que és la transició, i d’un dret de conquesta. Vivim una realitat contaminada per una transició tramposa."
Potser ha trigat més anys del que molts podíem esperar, però finalment se n'ha adonat. Ara la qüestió és quan se l'adonaran la majoria dels nostres polítics? Fins quan ens demanaran paciència? O pactes fiscals impossibles d'aconseguir? Quan començaran a fer una campanya activa en favor de la nació catalana?
Si us fixeu, aquesta imatge mostra l'evolució del dèficit fiscal dels darrers 20 anys. El dèficit fiscal només va baixar una mica per a les olimpíades i des de llavors, no ha parat de pujar. Quin nivell de país tindriem avui si haguéssim matingut aquelles inversions fins avui en dia? Tindríem una crisi com la d'Alemanya que només és financera i on l'atur fins i tot s'ha reduït, o com l'espanyola que tenim ara?
Catalunya està patint un espoli, i en unes proporcions, com mai l'havíem patit. Per contra sembla que siguem els únics de l'estat espanyol que retallem. Per a que retallem? Per a seguir finançant els serveis i infraestructures que es construeixen a Castella i ens neguen a Catalunya? És aquest el país que ens mereixem? És aquest el país que volem?
Com va dir algú del nord, llengua, pensament i nació són elements indestriables, que conformen una visió del món, a partir dels lligams que entre tots tres van construint-se al llarg dels anys.
ResponEliminaI com va dir en Ramon Llull, la fe pot aconseguir-se a partir de la raó; contradient el ja esmentat alemany del paràgraf anterior.
No podem pas animar la via raonada, Catalunya és un element intrínsec a la constitució intel·lectual de gent catalana. No té, ni li cal, cap raonament i sí sentit comú; una llengua és un pensament, una visió del món, que es manifesta a través d'una nació que, si no hi ha altre imperatiu militar sobreposat, es deriva en la formació d'un estat.
A reveure i salut!